Turismes alternatius: Droga i (Emilio) Botín

La indústria turística es desviu buscant nous productes amb què augmentar la quota de mercat. Però no solen confessar tota la veritat, ja que una part del negoci no passa per supervisió pública. Aquests dies ha saltat una notícia de succeïts que, llegida adequadament, mostra un altre subsector de mercat en auge: el turisme de la droga. Què seria de destinacions turístiques com Eivissa, Mallorca, la Riviera Maia, Jamaica o Acapulco sense aquest atractiu?

Doncs bé, divendres 25 d’abril, alguns diaris es feien ressò que havia caigut una avioneta amb 200 quilos de haixix en intentar aterrar en una finca del banquer més important d’Espanya i un dels que vertaderament compta en el món: Emilio Botín, l’amo del Banco Santander. L’aparell s’hauria estavellat a Luciana (Ciudad Real, Espanya) després d’intentar aterrar a l’aeròdrom d’aquest petit habitatge social de només 11.000 (onze mil!) hectàrees propietat de la Fundación Marcelino Botín. Òbviament, la família en va desmentir immediatament qualsevol vincle i ho va atribuir tot a la casualitat.

Un altre exemple d’inquietant coincidència entre turisme i món de la droga el trobem a Acapulco, conegut com a Narcapulco per ser un lloc on una policia també infiltrada pel “virus de la droga” ha acabat patrullant enmig d’unes platges convertides en lloc de combat entre narcos que es disputen la distribució local de la cocaïna, el haix i tants altres productes letals per al benestar humà.

Tres dies després de la caiguda de l’avioneta farcida de droga a cal Botín (quin nom, per cert, per un banquer global, no trobeu?), cap responsable polític (no tan sols el perennement endormiscat Pedro Solbes sinó, sobretot, el “genial” ministre antiterrorista Pérez Rubalcaba) no ha obert la boca. En la majoria de diaris, la notícia no va ni sortir a l’edició en paper. Deu ser que només ments pertorbades poden establir una connexió entre el saber fer bancari d’un Botín i l’auge de l’economia de la droga a Espanya i al Carib. Com va ensenyar-nos Orwell a “1984″, des d’aquí volem proclamar les consignes del moment:”Emilio Botín és un geni dels negocis”, “la droga és una lacra que ha de ser combatuda incanblement”, “Narcapulco i Grogybiza no existeixen” i, finalment: “Oh, la la la la la la la…”.

Suharto: Gabriel Escarrer (Sol Meliá) perd un amic

El 27 de gener del 2008 moria Haji Muhammad Suharto, el dictador que va dirigir Indonèsia durant més de 30 anys (1967-1998). És una llàstima que els grans mitjans de comunicació no li donessin gran importància, perquè era un gran amic del patriarca de Sol Meliá, el primer grup hoteler català, el 12è al rànquing mundial, el mallorquí Gabriel Escarrer. Només el periodista Matías Vallés s’hi ha atrevit en un gest que l’honora.

De fet, Gabriel Escarrer va obrir un hotel a Indonèsia el desembre del 1985, el Meliá Bali . Va ser precisament aquest hotel, construït “en el área más virgen de la entonces desconocida isla de Bali” (segons podem llegir a la Memòria Anual 2005 de l’empresa ), el primer establiment internacional de l’antiga cadena Sol. Sense l’amistat amb el pobre Suharto, dedicat a esclafar el comunisme, el separatisme i la democràcia per comptes de l’oncle nord-americà, el projecte i la missió no haguessin prosperat mai.

Mentre gaudia a la festa d’inauguració de l’hotel de l’amic Escarrer, el simpàtic dictador seguia fent mèrits per justificar la seva fama de ser un killer sanguinari: es parla avui que seria responsable d’ordenar fins a dos milions d’assassinats durant el seu “mandat” (un quart de milió dels quals a Timor oriental). Però Suharto era més que això: era un avançat promotor de la globalització liberal, basada a conjugar l’autoritarisme polític i la salvatgia econòmica. Revistes tan poc sospitoses com Time parlaven fa pocs anys que havia acumulat una fortuna de més de 15.000 milions de dòlars i que posseïa 564 companyies arreu del Planeta mentre mantenia importants dipòsits bancaris a Suïssa. Per si fos poc, gràcies a la seva habilitat amb el crim organitzat havia pogut esdevenir propietari immobiliari de 3,6 milions d’hectàries a Indonèsia i Timor, una superfície superior a la de Bèlgica.

A dia d’avui, no consta cap gest de condol del vell amic Escarrer envers Suharto. Mort el soci, l’únic que importa és trobar nous padrins allà on sigui. Per exemple, a Mèxic. És un indici més que el nostre primer empresari turístic s’ha tornat vertaderament un home sense entranyes, és a dir, un pragmàtic d’aquells que tant fan perquè el capitalisme del xoc progressi mentre la nau Terra s’enfonsa…

Ibiza party goes on: l’esquerra i les discoteques governaran juntes

Després d’una memorable reunió conjunta, llevant-se la careta de la hipocresia, el govern progressista pitiús (PSOE, EU, ERC, ENE i associats) acaba de fer pública una decisió històrica en matèria turística: l’esquerra recolzarà amb diners i màrqueting públic el sector de les discoteques de l’illa. No hi ha precedents d’una notícia així i la prova és la gran satisfacció amb què els empresaris de PACHA, AMNESIA, DC-10, SPACE, PRIVILEGE i similars han acollit tanta generositat.

Fins ara, la correcció política feia que a Eivissa, l’illa amb pitjors serveis públics de les Balears (menys mestres, menys metges, menys professionals socials, menys transport públic, menys biblioteques, menys treballadors ambientals, …), es promocionés amb diner de tots exclusivament a partir de productes “decorosos” (la nàutica, el golf, el sol i platja, la nit). Amb el canvi, queda clar l’enorme grau de decadència del turisme massiu a l’illa i de la llarga dels grans patrons d’unes discoteques famoses arreu del Planeta per la seva promoció de la cultura, els valors solidaris i les varietats locals de productes que generen.

Es conjectura que aquest scoop forma part d’una operació molt més àmplia adreçada a reviure els anys daurats del felipisme a les Pitiüses, quan Felipe González i Txiqui Benegas (aleshores un dels assessors directes seus a Madrid) eren duts de bracet per Antoni Costa (un barman local sense sort, transformat en diputat socialista a Madrid i que avui es sacrifica fent de president de l’empresa pública “Paradores nacionales”) per la costa pitiüsa en el iot preciós d’Abel Matutes (un simpàtic ex-jugador de l’Espanyol, casualment de família de cacics i, més sorprenentment encara, hoteler sense complexos ni límits geogràfics, futur comissari europeu amb l’ajut de l’aleshores president González i, últimament, promotor de magnífiques autopistes que esquarteren el que queda d’Eivissa). Entre les proves hi hauria que José M. Costa (ex-conseller socialista d’interior a les Balears) i Julián Aguilar (ex-cap de presidència de l’antiga líder socialista Pilar Costa i, no obstant això, marit seu) són els representants legals de l’Asociación de Discotecas de Ibiza. Es dóna, a més, la paradoxa que totes les festes de l’esquerra eivissenca solen celebrar-se en locals lligats a la cultura i el folklore locals, com ara la discoteca Pacha o el chill-out de “La Escollera” a ses Salines.

Tot i que el llistó estava ja molt baix, un cop més, l’esquerra pitiüsa segueix demostrant que “allò que va fatal, pot empitjorar”. Eivissa, no ho dubteu, seguirà liderant el procés de degradació turística, social i política de les Balears. Molt hauran de córrer les altres illes per desbancar-la…

Naomi Klein i la doctrina del xoc (Només per a persones que pensen)

Avís: la lectura de “La doctrina del xoc” pot produir urticària, convulsions, situacions d’estrès i sensació accentuada de vertigen en persones acostumades a l’aire condicionat en poltrones polítiques, culturals i econòmiques. No es recomana per a aparatchiks ni vividors de subvencions sense distinció de sexe, llengua o color de la pell.

Amb Noam Chomsky i Susan George, Naomi Klein representa, potser, la intel·lectual més consistent del moviment altermundialista. El seu “No Logo” ja va enlluernar-nos en mostrar-nos què hi ha darrere de les grans marques transnacionals i, sobretot, perquè va fer llum sobre què hi ha darrera tota la xerrameca sobre la “desmaterialització” del nou capitalisme: l’esclavatge de sempre, l’acostumada compra de favors (de premsa i governamentals) com a gran innovació, la fabricació d’imatges publicitaris de somni com a principal valor afegit de productes que rarament són de qualitat real.

La jove investigadora canadenca ens proposa ara (”La doctrina del xoc”, a Empúries en català; “La doctrina del shock”, a Paidós en espanyol) una aproximació radicalment nova del capitalisme des de la segona guerra mundial. La idea central és que aquest sistema, avui hegemònic com mai, no ha de fer front a crisis periòdiques, sinó que, ans al contrari, n’és un fervent catalitzador. El capitalisme necessitaria de les crisis per créixer i fer nous salts endavant per sobre de les persones, les comunitats, els drets humans i l’ambient. Magistralment, Klein repassa com la catàstrofe natural del tsunami del 2004 al Sud-est asiàtic ha servit per a un segon tsunami capitalista a la zona per expulsar de primera línia de mar les comunitats camperoles i pescadores en favor dels condohotels transnacionals que hi estan muntant un “turisme antiestrès i de natura”. O de com el capitalisme real prefereix la seguretat de la dictadura comunista xinesa al “risc” que la democràcia dels moviments massacrats a Tiananmen el 1989 arribés a triomfar. Per no parlar de la seva fina dissecció de l’èxit dels Chicago Boys de Milton Friedman sota Pinochet com una part nuclear del projecte feixista de fer tabula rasa d’una democràcia, com la xilena, afectada pel “virus” de la transformació social.

[Cliqueu el curtmetratge subtitulat en espanyol produït per Alfonso Cuarón sobre el llibre: és a la secció de vídeos, a la dreta del web: és vertaderament espectacular!]

Vist amb la perspectiva nostra, l’assaig de Klein fa mirar enrera i desvetlla la sospita que la famosa liberalització del Franquisme el 1959, acompanyada pels consells de la Banca Mundial i el Fons Monetari Internacional, no fos sinó un precedent d’aquest capitalisme dels desastres avant la lettre. El condicionament radical de les Balears com un Paradís turístic durant els 50 i 60, aprofitant l’anorreament de les potents organitzacions obreres del temps de la República, esclafant comunitats rurals “arcaiques” sense contemplacions en un context geogràfic manejable (unes illes laboratori), s’assembla molt al propòsit de creació de societats consumistes, desideologitzades ex-novo per Klein a llocs tan diversos com la Rússia corporativa i mafiosa de Putin, el Regne Unit de Thatcher, l’Argentina dels 70 i 80 o la Indonèsia de Suharto als 50.

Com sempre, la recerca està magníficament documentada, l’estil és àgil i la perspectiva és, vertaderament, planetària. Realment imprescindible de llegir per a les persones que creiem en la necessitat d’entendre per què estem com estem. Per a Klein, “el reviscolament dels moviments socials només pot començar quan reconeguem que no hi ha escapatòria [màgica] a les confusions que ens hem creat i que ja hi ha hagut prou destrucció de la història, la cultura, la memòria”.

No dubteu a veure la seva presentació en anglès de l’obra a Barcelona (CCCB). Si heu llegit ja el llibre, què en penseu?

PASTERES “BONES”: Àfrica subvenciona la globalització

Àfrica és molt més que pasteres, sequeres i sida, malgrat el que diuen els mitjans de fabricació d’opinió pública per tranquil·litzar-nos i perquè pensem que què hi vivim de bé a casa. La Unctad, la divisió de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament, acaba de fer públic un informe enlluernador sobre unes “pasteres” que no tenim acostumades i que arriben sense problemes al Nord ric del Planeta: les “pasteres” financeres africanes.

Són unes “pasteres” diferents, plenes de pasta però sense immigrants pobres, d’aquells que es juguen la vida davant casa davant la nostra indiferència i que no fan més que “crear problemes”. El ministre Rubalcaba, que passa per ser un falcó socialista amb guant de seda, no para d’inventar procediments perquè n’arribin cada cop menys, com denuncien organitzacions com Canarias solidaria.

Ara bé, la UNCTAD ens acaba d’obsequiar amb unes dades que mostren el cinisme amb què el Nord (és a dir, també nosaltres, uns Països Catalans superpotència turística i consumista mundial) tractem el Continent més empobrit del món. En donem tres flaixos per reflexionar:

1. A l’Àfrica, l’evasió de capitals representa el doble del deute extern: en 30 anys, els països africans han vist esfumar-se en bancs europeus i nord-americans 400.000 milions de dòlars, mentre que el deute actual s’apuja a 215.000 milions. Anualment, estarien fugint en aquestes “pasteres bones” més de 13.000 milions de dòlars, o sigui, un 7,6% del PIB del malaguanyat continent.

2. El Banc Mundial calcula que entre 20.000 i 40.000 milions d’aquests dòlars estan dipositats en bancs suïssos i a la City de Londres i el seu origen té a veure amb la “mordida” que han queixalat els dirigents corruptes africans protegits per Occident sobre les seves pròpies societats i les empreses. Aquesta quantitat equival al 40& de l’Ajut públic mundial al Desenvolupament.

3. Les remeses cap als seus països d’origen dels emigrants africans al Nord han passat de 15.000 milions de dòlars el 1980 a 80.000 el 2002 i representen un 2,5% del PIB de tot l’Àfrica.

En resum, Àfrica - a través dels dòlars que envien als paradisos fiscals en “pasteres bones” els seus dictadors que protegim - s’ha convertit en un financer, un banquer, de la globalització devastadora que empeny cap endavant un capitalisme desbocat. Si no fos per les remeses dels propis africans a la diàspora migratòria, quanta gent no moriria físicament en aquell continent sense esperança?

Per això, causa estupor i ràbia sentir la nova promesa del Z-President de superar en bonhomia a tot Occident: Espanya serà el primer estat de la UE a dedicar el 0,7% dels pressupostos públics al Sud el 2012. O bé és un ignorant que toca d’oïda o bé és un gestor de sentiments populars d’un cinisme sense màcula. Clar que, possiblement, sigui totes dues coses alhora sense cap problema de consciència. Tot sigui per major glòria de l’“Alianza de zivilizaziones”.

Bolsa Mexicana de Inversión Inmobiliaria y Turística: postgrau en especulació

 

Voleu una altra globalització? No us perdeu, doncs, un dels esdeveniments de l’any:

La cita és del 7 al 10 de novembre a Expo Bancomer (Santa Fé) a Mèxic D.F.

Hi ha moltes modalitats d’especular. Si es fa a l’engròs i en el marc del sistema econòmic hegemònic, el capitalisme descarnat, la iniciativa correspon al món privat. El sector turístic i residencial n’és un testimoni clar. Però Mèxic és especial: allà, des dels anys 60, l’empenta per turistitzar al màxim tot el país prové de l’aparell de l’Estat. Després d’Acapulco els 50, els 70 van veure el naixement de “Cancún”, el nou paradís d’iniciativa estatal a Quintana Roo, en territori maia. Durant els 90, l’impuls donat a nous polígons turístics per part dels presidents mexicans de l’oligarquia bé del PRI bé del PAN és cada cop més esborronador.L’estat mexicà, conegut pels seus vasos comunicants amb el narcotràfic i l’esclavatge de les classes populars a les maquilas que serveixen els interessos dels EUA, ha radicalitzat el seu tomb proturístic apostant per atreure el màxim d’inversions especulatives possibles. Per seduir aquests capitals ha creat un poderós aparell de propaganda que fa empal·lidir les agències turístiques catalanes o europees: el Fondo nacional de Fomento del Turismo (Fonatur). Aquest ens és una autèntica plataforma de colonització turística i residencial de Mèxic. Ara mateix té en marxa cinc polígons industrials turístics i residencials tant al vessant caribeny com pacífic: Cancún, Ixtapa, Los Cabos (ja molt castigats) i Huatulco i Loreto (arrencant amb diversos macroprojectes).

Bona part dels beneficiaria d’aquesta aposta són les transnacionals turístiques espanyoles i catalanes. Així, un 65% de les més de 50.000 habitacions de Cancún i la “Riviera Maia” estan controlades per TNC hoteleres nostrades (en aquest ordre, per Barceló, NH, Riu, Sol Meliá, Iberostar, Fiesta/Sirenis,…).

Entre els invents més potents per atreure l’especulació immobiliària hi ha l’anomenada “Bolsa Mexicana de Inversión Inmobiliaria y Turística“. Aquesta “borsa”, promoguda pel l’estat mexicà amb nombrosos espònsors globals de dubtosa reputació, es presenta amb un cinisme mai no vist enlloc, ja que ofereix productes especulatius de tipus immobiliari i especulatiu allà on els inversors internacionals vulguin i com vulguin. Basta apuntar-se gratuïtament via internet per conèixer un “portfolio” de megaprojectes d’inversió sense cap consideració pel paisatge i l’ambient de Mèxic i al marge de qualsevol planificació democràtica del territori i de tota responsabilitat social.

Mèxic s’ha de conèixer per aprendre un cas de país amb una forta tradició d’estat, pública, de caràcter oligàrquic convertida en un instrument al diktat de fons d’inversió, TNC turístiques i líders econòmics estrangers que només tenen un valor ètic: especular sense fronteres, sense lleis, sense mirament amb ningú. Amb l’ajut inestimable, però, d’Espanya i l’esquerra pija…

SAVIANO, ROBERTO i el ciment, petroli del Sud

“El poder dels clans seguia sent el poder del ciment… El ciment, petroli del Sud. Tot neix del ciment. No existeix imperi econòmic nascut en el sud d’Itàlia que no passi per la construcció: licitacions, contractes, obres, ciment, grava, morter, maons, bastides, obrers… L’empresari que no tingui la base del seu imperi en el ciment no té cap esperança. És l’ofici més simple de guanyar diners en el temps més breu possible, adquirir solvència, contractar persones en el moment propici per a unes eleccions, distribuir salaris, acaparar financerament, multiplicar el propi rostre en les façanes dels edificis que es construeixen… Els bancs italians saben donar als constructors el crèdit màxim: diguem que els bancs italians semblen edificats pels constructors…Sé com s’ha construït mitja Itàlia. I més de mitja…Hauríem de canviar la Constitució. Escriure que es fonamenta en el ciment i en els constructors. Ells són els pares fundadors… Perquè sempre hi ha un abisme en l’abisme…Quan em trobo entre els millors i més destacats empresaris no em sento bé. Encara que aquests senyors siguin elegants, parlin en to tranquil i votin a l’esquerra. Sento l’olor de la calç i el ciment, que emana dels seus mitjons, de la seva collada de Bulgari, de les seves biblioteques…”

Aquests dies, el jove Roberto Saviano (Nàpols, 1979) es passeja amb escorta pel seu país, ja que la Camorra li ha promès llevar-lo d’enmig aviat. Saviano ha escrit Gomorra (Editorial Empúries, 2007), un llibre que denuncia sòlidament i amb un coratge molt poc corrent com funciona una màfia, la napolitana.

El llibre es troba de fa setmanes entre els primers en els rànquings dels més venuts arreu d’Europa. L’explicació és senzilla: quan el llegeixes tens la sensació que no parla d’una Nàpols que no coneixes sinó d’un món que tenim davant el nas i del qual gairebé ningú s’atreveix a parlar en veu alta. Gomorra és Andratx, So n’Espases, l’ampliació dels ports i aeroports a Palma, Menorca i Eivissa, l’engrandiment portuari de Formentera, el Quart Cinturó, Marina d’Or i Terra Mítica, ZP viatjant a Mèxic de la mà dels grans empresaris del maó i el turisme patris.

Llegir Saviano és una cura de salut i una recàrrega d’aire pur en un clima prou contaminat com el que ens enverina dia a dia. Fa pensar molt i hi trobem connexions inquietants sobre què es deu amagar sota tant creixement econòmic i miracles financers espanyols i catalans.

45ºC 40 dies l’any: S’acosta la fi del turisme?

S’acabarà aviat el turisme? Mentre comencen a sentir-se les habituals queixes pel poc poder adquisitiu dels turistes, la baixa qualitat del negoci i els nous responsables polítics es preparen per fer l’agost de campanyes d’imatge promocionals per fires i congressos, convindria dedicar una mirada sobre què significarà el canvi climàtic a a la Mediterrània.

Aquests dies, Der Spiegel, un setmanari alemany prestigiós, es fa eco d’un nou estudi sobre els efectes propers del canvi climàtic sobre el Mare Nostrum. Titulat “La intensificació de l’estrès de calor canviarà la geografia turística”, l’estudi d’un grup d’experts nord-americans, xinesos i italians preveu que destinacions com Portugal, la costa mediterrània espanyola i la Itàlia del sud, així com illes turístiques punteres com Xipre, Creta o Mallorca, siguin molt més afectades del que es creia fins ara per l’escalfament global. Així, afirmen que en el darrer quart del segle actual, les Balears, per exemple, experimentarien no menys de períodes de 40 dies anuals amb una temperatura superior als 45ºC. És a dir, que ens encaminem cap a unes condicions climàtiques insostenibles per a un negoci, com el turisme de masses actual, basat en l’oferta de sol i platja a mig estiu.

Ara que ja ningú no discuteix seriosament si hi ha canvi climàtic, convindria adonar-se que els nostres fills ja no podran viure d’una indústria regalada, basada a explotar una Natura suau i apacible. Cada nova revisió de les previsions climàtiques és més afinada i, sempre, l’ajust és per aprofundir l’impacte del canvi que està passant davant els nostres nassos sense que ningú no faci res: ni polítics, ni empresaris ni mitjans de comunicació. És l’altra cara de la mort de la Mediterrània, l’altre costat de la fi de la diversitat biològica de la nostra mar…

Clar que no tot són males notícies. Mireu si no l’estrena de la web deSolaSol, en favor d’un boom solar fotovoltaic, impulsat per la banca alternativa Triodos i fundacions com Ecología y Desarrollo. Si hi ha futur, hem de fer del sol el nostre aliat. Després d’una Generació Ciment, necessitem una Generació Solar.

Sarkozy borratxo després de veure Putin al G8

Heiligendamm (Mecklemburg-Pomerània occidental, Alemanya), 9 de juny de 2007

Quins dirigents! Així va el món…

Andratx-Caiman: Jaume Massot i la pirateria balear moderna

L’honorable Jaume Massot, antic director general d’Ordenació Territorial fins fa quatre dies de l’encara President de les Balears, Jaume Matas, va confessar despús-ahir als Jutjats de Palma que tenia uns comptes corrents a les illes Caiman a nom de la seva mare on hi dipositava els beneficis que treia de la seva assessoria especuladora privada, per exemple a Andratx (Mallorca). Per cert, aquesta es diu antològicament “Terra” (”Territorio Asesores”, en espanyol): és a dir, per a aquesta joia del conservadorisme governamental la terra és poca cosa més que una oportunitat de negoci que ell es presta a aconsellar en la seva doble condició d’especulador privat i responsable públic de la mateixa àrea…

Jaume Massot s’afegeix així a la llarga nòmina de pirates nostrats que han marcat la història de l’arxipèlag paradisíac de la Mediterrània. Ara bé, malgrat les seves ínfules de gran condottiere, en realitat, les seves proeses són de nivell 5 devora les dels grans mestres moderns: els March i els Matutes. Gràcies a ells i als seus deixebles més avançats, les transnacionals hoteleres balears i els seus bancs associats, allò que es roba a les Balears i a cada cop més llocs turistitzats per ells a tot el Planeta, es renta amb total impunitat als paradisos offshore, especialment caribenys. Recordem-ne alguns d’estel·lars:

* Illes Caiman: el grup Sol Meliá, el 12è del món, hi té tres societats domiciliades (Bisol Investment Ltd, Sol Meliá Comercial i Sol Meliá Finance), la Caja de Ahorros del Mediterráneo (associada amb RIU i Fiesta, les quals controlen el consorci TUI, l’11ª cadena hotelera mundial) hi manté CAM Capital, CAM Global Finance y CAM International Ltd; Bancaja (una caixa valenciana que treballa de primera amb Barceló i amb Iberostar (la 32ª cadena hotelera del món i soci privilegiat de Thomas Cook AG, el segon conglomerat turístic d’Europa), no dubta a mantenir-hi Bancaja International Capital Ltd., Bancaja International Finance Ltd. i Bancaja Eurocapital Finance Ltd.

* Panamà: Sol Meliá hi té 9 societats més (Desarrollo Turístico del Caribe sa, Gesmesol, sa, Hoteles Sol Internacional, Leoford Investment Co, Melia Internacional Holding, sa, Marina Internacional Holding, NEALE, sa, SMVC Panam, sa i Sol Caribe Tours, sa, Barceló (la segona cadaena espanyola i 30ª mundial) hi te d’alta almenys Hotel Trading International Inc i els Matutes hi tenen destacades Yuisa C. Ind., International Touristic Co. i Promotour Ltd. Establishment.

* Aruba (Antilles neerlandeses): Sol Meliá torna a ser campiona, amb sis societats (Punta Cana Reservations, N.V, Randlestop Corporation, N.V., Irton Co., N. V., Desarrollo Turístico del Caribe, N.V., Dominican Investment, N.V. i Dominican Marketing Service, N.V. Aquest paradís fiscal també és el preferit per Iberostar, a través de l’SSV Holding.

Les dades han estat publicades a l’informe “Exportando Paraísos. La colonización turística del planeta” (La Lucerna, 2007). Llegiu-ne una ressenya a El País.

La pregunta, per tant, és: no seria hora que, més enllà de detenir alguns testaferros de poca monta com Massot, la Hisenda pública espanyola es posés les piles i tallés el mal d’arrel? No és ben hora que sigui obligatori declarar tots els moviments monetaris cap o en trànsit per paradisos fiscals i que la llei penalitzi aquestes noves formes de pirateria moderna? Fins quan robar a les Balears (o a Mèxic o al Marroc o a Cap Verd o…) i endur-se’n els diners a un paradís fiscal seguirà sent el pa de cada dia per als peixos grossos?

Si t’ha interessat aquest post, passa’l a en Solbes. Crec que diuen que és “socialista” i “ministre d’hisenda (pública)” per segona vegada. És que no sembla molt espavilat i no se n’ha adonat…